Posts Tagged ‘mort’

h1

No li diguis

Juny 4, 2013

No li diguis, si us plau no li expliquis, no vull que ho sàpiga, no en té cap necessitat. No li diguis, m’ho has de prometre. Quant de temps li queda de vida, un any, dos, potser estirant molt, cinc? Quina necessitat té de malviure la resta del que li queda de vida, quina necessitat de fer-li venir aquest dolor? Ara és feliç, tant feliç com es pot ser amb 95 anys, amb la serenor que dóna l’edat, amb la pau d’estar a punt de descansar per sempre. Confio en tu. Jo sé el que es pateix, sé que és viure la mort del teu fill, sobreviure a aquell que hauria de morir després, sé del dolor que gairebé et trenca l’ànima, per això et demano que siguis jo, que em substitueixis, que aprenguis a imitar la meva lletra, està sorda però conserva la vista i la intel·ligència.

No li diguis, només escriu-li a la mare la meva vida de mentida, la que t’inventaràs quan el càncer se m’emporti definitivament.

Foto: I. Gracis

Foto: I. Gracis

h1

El canvi

Abril 16, 2013

Foto: I. Gracia

Foto: I. Gracia

Com puc saber que existeixo si ningú no em mira?, com puc saber que no soc el resultat del somni d’algú? Sé com soc, durant anys m’he emmirallat, i en algun moment vaig decidir deixar-ho de fer. Esquivo la meva imatge, les fotografies, les botigues, esquivo fins i tot els vidres dels portals. Fa anys que vaig decidir que l’única manera de mantenir un bon record de mi, era oblidar-me del que m’estava passant. Oblidar-me que estava envellint, que estava morint.

h1

Mort

Abril 2, 2013

Foto: I. Gràcia

Foto: I. Gràcia


Ningú no ho entenia. Perquè en aquell moment, perquè en aquell precís instant havia decidit manllevar-se la vida.
Ho tenia tot.
Després de molts anys de lluita, després de moltes carreres, supliques, visites, correus, concursos, després de milions de passes endavant i endarrere havia aconseguit arribar al seu destí, i ara que ja hi era, ara que podia mirar el mon des d’aquella muntanyeta que li havia proporcionat la seva fama inesperada, s’havia matat. Tot el que havia desitjat estava a la seva mà. Un llibre publicat, una molt bona crítica, i sense ser un best seller, el reconeixement de les llibreries, que era el que a ell més l’interessava.
Perquè s’havia matat? Carvalho, el detectiu del moment va voler descobrir quina havia estat la motivació d’aquell suïcidi; el va conèixer en una signatura de llibres, i l’havia captivat.
En la seva investigació, el detectiu de Metodo 3, va trobar l’ordinador obert, i un document amb el següent text: He aconseguit l’èxit. Per sort? Cauré de la vanitat del meu precipici intentant escriure una altre novel·la, si moro avui, quedaré per sempre, intacte en el record.

h1

La sang negra

Març 5, 2013
Foto: I. Gracia

Foto: I. Gracia

El inspector Carvalho va mirar estranyat aquell rierol de sang negra que recorria l’habitació. No entenia quina mena de verí o conjur esotèric podia transformar la sang en aquell suc fosc. Va recollir una mostra i la va enviar a analitzar. Dies més tard el inspector Carvalho va tenir els resultats, allò que corria pel terra i que hores abans havia estat corrent pel cos de la dona suïcida, no era sang, sinó tinta. Aleshores ho va entendre tot, Marta, la morta, era una escriptora frustrada a la que li corria tinta per les venes.

h1

Marilyn Monroe

gener 22, 2013

Foto: I. Gràcia

Foto: I. Gràcia

Són les 10 de la nit i algú truca al numero 12305 de Fifth Helena Drive a Los Àngeles, Norma* veu una dona que se li assembla, se li assembla tant que no pot evitar la curiositat de fer-la passar dins l’habitació. La dona es mou com ella, es vesteix igual, i llueix un ros de cabell i un vermell de llavis que li recorden la seva cara mirada al mirall. L’altra, la que no és Marilyn, li demana una beguda, necessita veure una mica abans de poder parlar-li. Norma, du un parell de gots amb alguna beguda alcohòlica que els permeti relaxar-se davant de l’altra, marxa un moment de l’habitació i quan torna, té un pressentiment estrany, i en un descuit de l’altre, la falsa, canvia els gots.
Norma veu un llarg glop gairebé sense respirar que la deixa per uns segons sense alè, l’altre la mira, i quan s’assegura que ha begut tot el contingut fa el mateix.
He vingut a substituir-te, diu l’altre que ara s’ha convertit en Marilyn, en pocs minuts cauràs adormida i ja no despertaràs, jo faré de tu. Ho faré millor.
I aleshores Norma veu la llum, Marilyn morirà en pocs minuts, però no serà ella sinó aquella substituta enviada pels Kennedy, Frank Sinatra, Frederick Vanderbilt Field o qualsevol dels seus amants, intentant fer-la desaparèixer, i amb ella tot el que sap. Norma veu com Marilyn es desfà i disfressada de dona qualsevol surt al carrer i camina, camina sense descans, fins arribar a un paradís on, avui amb més de 80 anys descansa a la llum del sol.

*Norma Jeane, nom de bateix de Marilyn Monroe

Tengo una lágrima colgando
Sobre mi cerveza
Que no acaba de caer (Marilyn Monroe)

h1

Presonera (1era part)

Juliol 9, 2012

Tot el cos em fa mal, sento els músculs engarrotats i una pressió estranya que no em deixa respirar. Tinc por a obrir els ulls però finalment em decideixo, les parpelles es mouen lentament com si fes milers d’anys que no haguessin fet aquest gest, les obro dècimes de segon, i les tanco. Sento fred. Un ball extern mou el meu cos, i en canvi jo no em puc moure. Intento recuperar els braços com ho he fet anteriorment amb els ulls, però aquest no em fan cas. Estan morts. Estic morta potser? És aquesta la sensació que t’atrapa quan deixes aquest mon? En canvi puc pensar. Puc respirar.
Vull saber què passa però em fa por mirar. Sento els peus morts, com si fes temps que la sang hagués decidit no passejar-se per ells. Sento les cames dormides, estan encongides i els genolls toquen els meus pits. La posició fetal.
Haig de fer-ho, haig de mirar. Ser valenta i obrir els ulls, descobrir el que m’envolta, què és el que em m’atrapa sense deixar-me moure.
(continuarà…)

h1

Els ulls (conte complert)

Mai 1, 2012

Els ulls

Tanca els ulls intentant dormir-se, i torna a veure aquella imatge, la boca d’una pistola apuntant als seus llavis, és una Glock, les coneix perfectament, ell n’havia fabricat. Manté la boca tancada com si d’aquesta manera pogués evitar que la bala traspassi l’orifici, com si pogués evitar que la bala crei un camí nou. Morir amb un tret a la boca és la típica manera en que ho fan els suïcides, i ell no vol que la resta pensi que s’ha suïcidat, i no ha estat per manca de ganes sinó per oportunitat. Aquella dement s’ha avançat als seus desitjos.
Disparam li va dir, abans que ella fes el gest d’agafar aquella eina amb les dues mans i apuntés al centre dels llavis intentant que fos el centre de la gola.

Disparam, l’increpa, i mentre li diu s’amenacen, ell amb les seves paraules, ella amb l’instrument mortal. Fa temps que ets mort, li diu la dona mentre no para de mirar-li als ulls, mentre l’interroga amb el seu iris damunt de l’altre. Fa tant de temps que ets mort que no notaràs la diferència, li torna a dir, i creu que ell la està escoltant. Potser així et faré un favor, potser així podré viure ja tranquil·la sense tu, quan t’hagis mort de veritat, ploraré i després ho superaré, quan t’hagis mort, et substituiré, i quan diu aquesta última paraula prem amb més força la Glock en els llavis de l’altre, vol que obri la boca, que tasti el sabor metàl·lic de l’arma. L’home li demana perdó amb els ulls, i ella comença a plorar.

Obre els ulls per treure’s la imatge que té enganxada a la retina, i es troba que ella està al seu davant, i mirant-la no pot més que tornar-la a veure amb l’arma a la mà, no pot més que tornar a sentir les seves amenaces, els seus retrets, no pot més que tornar a sentir com li cau l’orina de por, com es pixa a sobre davant la immediatesa de la mort. Ella el somriu, no porta una arma, només el sopar, no l’amenaça, l’estima, li ho diu altre cop, ho vaig fer per tu, per que t’adonessis que en realitat m’estimes, que estimes la vida. I es va adonar que estimava la vida, i es va adonar que també estimava la mà que ella li va rebentar amb un descuit amb la Glock, i també s’adona que ha deixat d’estimar-la, està viu, ella li ha donat novament la vida i li ha pres l’amor, la por que sent cada vegada que la mira s’ha empassat el seu amor. Demà la deixarà.

h1

Els ulls (1era part i 2ona part)

Abril 11, 2012

1era part

Tanca els ulls intentant dormir-se, i torna a veure aquella imatge, la boca d’una pistola apuntant als seus llavis, és una Glock, les coneix perfectament, ell n’havia fabricat. Manté la boca tancada com si d’aquesta manera pogués evitar que la bala traspassi l’orifici, com si pogués evitar que la bala crei un camí nou. Morir amb un tret a la boca és la típica manera en que ho fan els suïcides, i ell no vol que la resta pensi que s’ha suïcidat, i no ha estat per manca de ganes sinó per oportunitat. Aquella dement s’ha avançat als seus desitjos.
Disparam li va dir, abans que ella fes el gest d’agafar aquella eina amb les dues mans i apuntés al centre dels llavis intentant que fos el centre de la gola.

2ona part

Disparam, l’increpa, i mentre li diu s’amenacen, ell amb les seves paraules, ella amb l’instrument mortal. Fa temps que ets mort, li diu la dona mentre no para de mirar-li als ulls, mentre l’interroga amb el seu iris damunt de l’altre. Fa tant de temps que ets mort que no notaràs la diferència, li torna a dir, i creu que ell la està escoltant. Potser així et faré un favor, potser així podré viure ja tranquil•la sense tu, quan t’hagis mort de veritat, ploraré i després ho superaré, quan t’hagis mort, et sustituiré, i quan diu aquesta última paraula prem amb més força la Glock en els llavis de l’altre, vol que obri la boca, que tasti el sabor metàl•lic de l’arma. L’home li demana perdó amb els ulls, i ella comença a plorar.

h1

Senzillament Joan

febrer 22, 2012

Sí, ho vaig fer jo.
Bogeria transitòria diuen alguns, d’altres ho anomenen esquizofrènia.
El meu cervell funciona bé. I no, no estic boig.
Tinc molts motius per fer allò que vaig fer.
N’hi ha que diuen que la raó van ser els gels, que tenia un amant. Ella no tenia un amant, l’era jo. Mai no hagués buscat un altre home, per que jo li’n donava tot el que la Raquel podia desitjar.
Em feia feliç, tant, que la vaig haver de matar.

Imatge cedida per Nit Victorio Segura

Imatge cedida per Nit Victorio Segura

Read the rest of this entry ?