Posts Tagged ‘ombra’

h1

El descapotable vermell

Mai 21, 2013
Foto: Arantza Rodriguez

Foto: Arantza Rodriguez

Compro ànimes, persones interessades trucar a 666 666 666, resava l’anunci que es va obrir de manera espontània mentre cercava feina per Internet.
S’havia escapat a Alemanya intentant fugir de la crisi que se li havia enganxat a les cames com si d’una mala ombra es tractés.
A canvi de què? Va dir-li una veu vermella de dona a l’altre banda del telèfon. Vull tornar al meu poble com un home amb èxit i sempre he volgut un descapotable vermell.
El cotxe, bona roba i un bitllet de 500 euros a la butxaca el van acompanyar en el seu viatge de tornada a casa.

Mentre l’infermer d’urgències se l’emportava, i li queia el bitllet de la butxaca, es va sentir una veu que deia, pobre, ara que s’havia fet ric. I temps més tard van fer una estàtua en el seu honor en aquell espai.

La mort el va atrapar just quan sortia del descapotable aparcat a la plaça del poble. La compradora d’ànimes no podia esperar més.

h1

L’ombra (1era i 2ona part)

Juny 5, 2012

L’he vista. Fa un moment estava a la porta, allà, a la polleguera, sense entrar però mirant-nos. He vist la seva ombra al terra, i aleshores, he intuït el que passaria. Fa una setmana que ve cada nit i ens observa, de moment he aconseguit que no entri, però quan de temps durarà aquesta treva? Quin marge ens donarà? Segur que en algun moment m’agafa despistada i aconsegueix passar la ratlla i seure al sofà, i en l’instant que això passi en aquell precís instant tot, absolutament tot, s’haurà acabat. Se m’esgoten els recursos, se m’esgoten les forces, un sopar amb espelmes per que el foc l’allunyi, un bany conjunt, per que sé que l’aigua li fa por, però realment qui té por ara, soc jo.

Ell m’ho va dir: vindrà. Ell sap més que jo, té quinze anys més de coneixements, quinze més de saviesa, de vida. Massa diferència, deien alguns, però aquests quatre anys, han estat genials, i ara… ella ha hagut de venir.
Tot o res li vaig dir.
Ara ho sé, ara ho tinc clar, ell m’estimava, m’ha estimat com a ningú, perque tot i saber que després del “tot” vindria el “res” va accedir a la meva demanda. Ell em deia que estàvem bé així, sense lligams sense obligacions, amb un tot que ens permetés gaudir sense quedar-se tip. Que anar a viure junts no era bona idea, que ella acabaria venint, i jo, il•lusa de mi, li vaig dir, o tot o res. I ell va dir, prefereixo tenir-te i després perdre’t que no haver-te tingut.

(continuarà)