Fugida

Surt corrents per esborrar la imatge que acaba de veure intentant que la velocitat del seu cos deixi enrere el que no hauria d’haver passat. No vol pensar, no vol sentir, només vol fugir, d’aquell carrer d’aquell camí, d’aquella vida que no entén perque ha hagut de ser així. Néixer així és néixer i fer-se adulta. Que ella no tenia dret a ser també petita? a no tenir preocupacions, a ser durant un temps una mica més llarg una prolongació de la mare i el pare? Quina mena de vida és aquella? Quina mena de gent la que li pren la innocència, la que li pren amb una explosió tot allò que estima. Jura per Déu, jura i ben jura que si aconsegueix fer-se gran lluitarà per la pau, tot i que el que ara mateix voldria seria venjar la mort amb una altra.

Foto: @unoforeverphoto

Si vols…

Foto: Vicky Reina

La jove portava enamorada de la gran des del primer instant en què la va veure. Caminava amb el cap alt darrera el seu home mentre entraven a la porta veïna. Una dona segura, ferma, i amb do de paraula, discreta sota del mocador, just el que ella volia ser.
La jove es va fer gran i la gran es va fer vella, i en el camí, la primera mai va deixar d’estimar-la i tot i que mai li havia dit, la gran, ho sabia.
L’ultim dia, el dia del final, mentre aquell poblet de Síria era bombardejat, i sabien la seva mort imminent, la vella va agafar la jove per la cintura i li va dir, si vols, avui, em deixo estimar.