L’ancià “huaso” xilè

Foto cedida per: @palizas

El huaso s’ha fet gran i comença a estar cansat, de la terra, de treballar-la com si tingués setze anys, de la vida que no li va donar substitut, de la mort dels seus, i l’únic que li queda és el seu últim cavall, ell és qui li fa aixecar-se pel matí, ell qui li dóna la vida, qui l’ajuda a moure’s pel camp. Però aquest matí se n’ha adonat ell també s’ha fet gran, més de 25 anys fa que li van portar quan encara era un cadell, i a ell, també se li acaba la vida. Per això s’ha decidit, moriran alhora, encara no sap ni quan ni com, però vol morir i ser enterrat amb el seu últim acompanyant.

El canvi

Foto: I. Gracia

Com puc saber que existeixo si ningú no em mira?, com puc saber que no soc el resultat del somni d’algú? Sé com soc, durant anys m’he emmirallat, i en algun moment vaig decidir deixar-ho de fer. Esquivo la meva imatge, les fotografies, les botigues, esquivo fins i tot els vidres dels portals. Fa anys que vaig decidir que l’única manera de mantenir un bon record de mi, era oblidar-me del que m’estava passant. Oblidar-me que estava envellint, que estava morint.