Neu

Va maleir el moment en què va arribar a aquell poble, la seva sort, i la situació que l’havia portat a l’estat de congelació en què es trobava.
Els ulls només arribaven a veure les enormes dimensions de neu que l’envoltava impedint-li trobar el final. Era com estar en mig de l’oceà.
Havia començat per no sentir-se les cames, després, aquella situació s’havia apropiat de totes les extremitats. Va sentir fred, un fred intens que s’havia infiltrat en la roba penetrant la pell i instal•lant-se definitivament dins els seus ossos. Més tard, el fred va semblar desaparèixer de les zones que tocaven la neu, convertint-se en una mena de cremor contínua. Finalment va perdre tota sensació. El seu cos semblava mort, i el fet, en comptes d’espantar-lo, el va reconfortà, si no el sentia no li podia fer mal. Aleshores va tancar els ulls, va recolzar l’esquena  a l’arbre i es va relaxar.

Imatge cedida per David Puig

Una mica de musica

Si et fa mandra llegir, pots escoltar

Queia la neu. Durant tot el dia s’havia anat acumulant sobre les teulades de les cases que semblaven una bonica nadala. Queia la neu, i com sempre, havia produït un silenci absolut. Els ocells havien abandonat el cel a la vegada que els cotxes havien deixat la carretera.
Si seguia nevant d’aquella manera el poble es veuria incomunicat. No era la primera vegada que succeïa i els afectats eren pocs, un escriptor invàlid, un noi amb síndrome de Dauw i cent trenta habitants majors de cinquanta anys.
L’escriptor havia arribat en primavera. S’havia sentit deprimit, pel seu estat i per que la primavera porta amb ella una mica de malestar que entra al cos quan te n’adones que tot floreix menys tu. A l’estiu es va sentir millor. Havia començat una novel•la, jugava a ser el protagonista, i era com estar dins un somni que manipulava a la seva conveniència.
L’escriptor s’havia adaptat molt bé a la seva nova casa. Utilitzava al mínim la cadira de rodes. Havia inventat un transport per desplaçar-se que el permetia estirar-se al terra en qualsevol moment, una fusta amb rodes, semblant a un monopatí, suficientment gran com per que pugues viatjar en posició horitzontal, si li venia de gust.
Queia la neu. Primer va començar amb uns flocs petits, després van créixer i alguns  van arribar a dir que tenien la grandària de les pinyes. Pocs recordaven una nevada com aquella.

Va obrir els ulls, quan havia estat en aquell estat? Intentà moure’s i el cos no va respondre als crits desesperats que li enviava la ment per que canviés de posició. Les orelles li havien quedat glaçades. Es va mirar. Aleshores va entendre per que no es podia moure. Segurament no havia parat de nevar, les cames estaven enterrades juntament amb la cintura. La neu havia deixat de pujar a l’alçada del pit. Es sentia dèbil, tant que li costava respirar. No volia tancar els ulls, tenia por de no tronar-los a obrir.

Aquell dia l’escriptor havia donat festa al Joan. Tenia la visita trimestral al metge que tractava les seves cames. Havia de sortir del garatge a les quatre per que poguessin  visitar-lo a les sis. Però aquella tarda havia començat a nevar. Segurament hauria de demanar ajuda a algun veí per que instal•lés les cadenes del cotxe. La idea el va fer sentir fatal. Començava a desagradar-li l’hivern. La neu s’havia convertit en un impediment per a la seva independència. Odiava que els imprevistos el fessin recordar….Déu! quan havia trobat la solució per un apareixia un altre. No s’acabaria mai. Va decidir posposar la visita fins que passessin les neus. Total a les seves cames no els passava res. No funcionaven. Per molt que aquell metge les mirés, no tornaria a caminar. Es va quedar a casa i va fer festa a la feina. La novel•la anava bé, així que podria permetre’s el luxe d’una tarda davant la tele. Posaria alguna pel•lícula,  fumaria alguna cigarreta que tenia reservada per ocasions especials i estrenaria l’ampolla de Carles I. Encara podia gaudir d’alguns plaers de la vida. Mullar un Habano cubà autèntic, l’últim que li quedava de la caixa que va comprar quan va estar a Cuba, en una bona copa de conyac i respirar el fum deixant-lo anar per tota la casa sense que ningú … No estava tan malament viure sol.
Queia la neu i l’escriptor va revifar el foc a terra. Posà la pel•lícula. Set núvies per a set germans. Li agradaven les històries d’amor. Intentava que no se li notés, un home orgullós de ser-ho, no pot plorar amb qualsevol sensibleria, això es cosa de dones. Però allà ningú no el veuria. Així que omplí generosament la copa de Carles I. En realitat allò que va omplir va ser un got, havia deixat, i no sabia per quin motiu, la cristalleria al seu pis de la ciutat. Enyorava una bona copa, moure-la veient com el líquid negre es marejava en el seu interior. Sentir el calor del got amb peu. Primer l’escalfava amb una mica d’aigua bullint que després treia sacsejant-la violentament per que cap gota pertorbés el  paladar del deliciós conyac que havia de prendre. Era tot un ritual. Un cop calent, s’afanyava a omplir-la i després l’agafava entre els dits amb el tors de la mà i notava com la calor s’anava estenent a través dels porus de la pell. Se l’emportava a la boca i el calor es repartia aleshores, uniformement pel seu interior, fins arribar a l’estómac. No tenia cap copa però era un escriptor i si es podia imaginar totes aquelles històries, també podria fer-ho amb aquell got creant una meravellosa copa de vidre tallat a mà. Va tancar els ulls. Allà estava! Molt millor que les que tenia al pis.
Deixà de nevar i a dins la casa l’ambient s’havia caldejat tant que l’escriptor mirava la pel•lícula en camisa. Havia obert totes les portes per que el calor es repartís per  les habitacions, i havia baixat les persianes per que ni un bri d’aire pertorbés l’atmosfera. Els llums apagats. El foc molt viu. A la primera copa li havia seguit una segona, i una tercera. L’ampolla havia quedat parcialment buida. Les venes de l’escriptor havien començat a regar excessivament el seu cervell, i allò li produïa un estat d’embriaguesa  molt agradable. La pel•lícula va arribar al final. Va començar a sentir-se lliure, feliç, com si tot el mon hagués quedat a sota dels seus inútils peus. L’eufòria li va recórrer el cos. Va tenir ganes de sortir i tocar la neu, fins i tot de jugar amb ella, sentir com el fred en forma de gel es desfeia pel contacte de la mà. Va mirà a l’exterior descobrint que no hi havia un ànima al carrer. Volia sortir, i així ho va fer. El transport podia servir-li de trineu per desplaçar-se, es va abrigar tant com va poder, i abans d’adonar-se’n, ja rodava per la neu.
Havia deixat de nevar i l’escriptor estava davant la porta de casa contemplant el paisatge. En aquell moment li hauria agradat ser pintor i poder plasmar en un quadre allò que veia davant d’ell. Una fotografia mai era suficient. Només ensenyen allò que hi ha a l’altre banda de l’objectiu, però un quadre, plasma també els sentiment de l’autor. Envejava als pintors, el seu art era millor, no necessitava de molta atenció del personal per observar les seves obres, i després podien ser eternament admirades. Per contra un llibre precisa de més concentració i durant més hores, un cop l’has llegit, passa a formar part d’una prestatgeria, en el millor dels cassos. Tot té les seves avantatges, no tothom pot comprar quadres.
Va perdre la noció del temps. Va pensar que en la novel•la introduiria alguna escena amb neu, i com descriuria allò que estava veient:
“Silenci. La pau permanent que sempre havia buscat, estava allà. La neu cobria els voltants, tapant amb la seva magnificència tot allò que la vista permetia observar. Una única farola il•luminava el carrer, però aquesta, es veia reflectida en el terra blanc que irradiava lluminositat. La neu queia del cel ballant un vals silenciós que li feia moure’s a un ritme pausat, tranquil…”
Si hagués imaginat  que el paisatge l’inspiraria d’aquella manera, hauria portat amb ell una llibreta. Un bon escriptor mai ha de sortir de casa sense els seus estris de treball, la inspiració et pot atrapar en qualsevol moment i has d’estar preparat. Va pensar en tornar a entrar a casa, però de seguida va eliminar la idea, aquell dia s’havia permès unes vacances i la seva inspiració ho havia d’entendre. Va deixar de pensar en la feina i va començar a moure’s per la neu. El trineu es desplaçava millor de com ho haurien fet les cames, i en poca estona va recórrer la part transitable de poble. S’ajudava donant-se impuls amb les mans i va adquirir una tècnica que li permetia moure’s a velocitat considerable. Sentia el fred aire com li fregava la cara, i això li produïa benestar. Es va permetre per un moment tancar els ulls, i va ser en aquell petit instant quan va succeir. Havia arribat a una part del poble en què el carrer era el descens d’una muntanya. La pendent no era molt pronunciada, si se n’hagués adonat abans hauria pogut posar solució, però quan va obrir els ulls es va trobar en el descens d’un petit precipici. Va intentar parar-se posant les mans a la neu, però això només va produir unes petites cremades al palmell de la mà que el van obligar a desistir de l’intent. Va veure el final del descens i pensà que quan arribés allà ja se les enginyaria per tornar a pujar. Era un home de recursos, no havia de posar-se nerviós. Un cop va ser baix s’ho va mirar des d’una altre perspectiva. En realitat només havia baixat uns metres, quinze, o potser deu. No li seria difícil pujar. Ho va intentar de vàries maneres, primer al damunt del transport, després va decidir que li seria més fàcil si estava a terra, així que va començar a arrossegar-se per la neu. Relliscava massa. No ho aconseguiria mai. Pensà que devia faltar poc per que sortís el sol. La gent del poble aviat aniria a treballar, el veurien i li salvarien la vida. No s’havia de preocupar. Tornaria a la taula, s’estava gelant a damunt la neu. Esperaria que el sol tornés a sortir.

Tres llargs dies havia estat nevant. La primera nit, el cel havia estat benvolent i no havia regat els camps amb la saliva gelada. Però després d’aquella, li van seguir quaranta-vuit  hores de pluja blanca. El poble estava incomunicat. Al quart dia va aparèixer un sol intens, com si s’hagués reforçat. No va tardar moltes hores en tornar-li el color al poble. Es van obrir les carreteres i la gent va sortir al carrer. A les cinc de la tarda el sol va perdre la força, al temps que arribaven a la ciutat la resta dels habitants del poble. Joan, el tonto, es va assentar en una pedra de la carretera esperant veure arribar el seu escriptor. No tenia presa podia quedar-se allà les hores que fossin necessàries. L’escriptor estaria content de veure’l.
Cap a les sis de la tarda algú del poble va decidir caminar, li va semblar veure quelcom estrany sota la neu que encara quedava per desfer.

“Un escriptor ha mort per congelació en un petit poble del nord. L’home que era paralític, va quedar soterrat durant tres dies. Va ser trobat per un veí…”