Senzillament Joan

Sí, ho vaig fer jo.
Bogeria transitòria diuen alguns, d’altres ho anomenen esquizofrènia.
El meu cervell funciona bé. I no, no estic boig.
Tinc molts motius per fer allò que vaig fer.
N’hi ha que diuen que la raó van ser els gels, que tenia un amant. Ella no tenia un amant, l’era jo. Mai no hagués buscat un altre home, per que jo li’n donava tot el que la Raquel podia desitjar.
Em feia feliç, tant, que la vaig haver de matar.

Imatge cedida per Nit Victorio Segura

Una mica de musica

Si et fa mandra llegir, pots escoltar

Si jo no l’hagués mort a ella, ella m’hagués matat a mi. Ho feia cada dia amb els seus somriures, amb les carícies que em regalava cada matí, les carícies que em transportaven a un mon que mai havia visitat, el mon de la felicitat. Em matava a les nits quan al arribar a casa me la trobava dins una camisa transparent, sense roba interior, assentada a la taula amb el sopar preparat, les espelmes i vi rosat. Moria quan fèiem l’amor i era tan feliç que no podia pensar en res més.
Abans de conèixer-la a ella jo només tenia una ambició, ser algú a la vida, però un algú amb noms i cognoms, d’aquells que tothom en parla o ha parlat alguna vegada. En Joan Ràfols Ricard,  J.R. que em deien els amics.
Vinc d’una casa plena de “ninguns”, una casa humil on no ens podíem permetre gaires coses. La meva mare és una dona amb poca ambició, maca, però deixada, amb l’única necessitat de caçar el primer home que la faci sentir estimada. Una noia intel·ligent que  va tenir la mala sort de quedar-se embarassada del primer que la va tocar i com a resultat una boda precipitada, jo ja venia de camí. Senyora de la seva casa, però no del seu llit. Si hagués après a  dir que no! Quants problemes s’hauria estalviat. El meu pare la va abandonar quan jo tenia cinc anys, i la pobre va haver de fer allò inimaginable per poder alimentar-me. Un home rera altre anaven passant per la casa. Un home rera altre maltractant-la traient-li el seny, robant-li l’ànima.
Ara la mare està millor, quan em van ingressar els metges li van aconsellar que per a la meva recuperació era molt important que jo no me n’adonés que ella estava desfeta. El primer dia que em va venir a veure al psiquiàtric estava tan meravellosament maca! Era estiu, i duia un vestit de flors blau que feia conjunt amb els seus ulls, s’havia recollit els cabells en una cua alta, i el sol li havia donat un to rosat en l’hora i mitja de camí fins al psiquiàtric. Tenia l’expressió trista però alliberada. Havia donat un tomb a la seva vida.  El dia que va saber que jo l’havia matada, es va sentir tan culpable que va es desfer de tot allò que la lligava al passat. Aquell dia m’ho va dir.
_Fill perdona’m per no haver-te estimat prou, per haver-me equivocat tant. He fet fora de casa al Marc, i he trobat una feina netejant una fàbrica, ja mai més haurem de dependre de ningú, tindrem poc però serà nostra. Posa’t bé fill meu, que quan tornis a casa serem feliços. Ja ho veuràs tot canviarà.
A vegades es necessita un cop molt fort per aixecar-nos, i a ella li va passar. El meu ingrés li va salvar la vida. Surt amb un infermer, i la seva expressió és tan feliç que em costa reconèixer-la quan entra per la porta a visitar-me. La mort de la Raquel també va  servir per això.
Per un moment havia oblidat què us estava explicant. Perquè vaig haver de matar-la, però per això hauré de començar pel principi, abans, molt abans quan encara no era un adolescent.
A l’estiu dels dotze anys quan tots els nens anaven a  la platja i jugaven a la sorra sense cap més preocupació que fer el quadern d’estiu, jo vaig començar a treballar a la cuina d’un bar restaurant, evidentment de manera il·legal, i em pagaven quatre duros, els meus primers estalvis per anar a la universitat. Els estalvis que duien nom propi, que em permetrien ser algú. I així, als divuit anys, després de molts estius de plats bruts i verema, vaig aconseguir entrar a la universitat. Aquells anys van ser els més feliços de la meva vida, segurament els més cansats, però cada nit m’estirava al llit i mentre sentia els gemecs d’algun client de la mare en l’habitació contigua, tancava els ulls i veia el meu nom en un rètol lluminós: Joan Ràfols Ricard. Estudiava, treballava en caps de setmana i en dijous en un bar de copes de la ciutat, i així anava temptejant la meva felicitat.
L’època universitària es va acabar i vaig començar a cercar feina. Van ser mesos molt durs, fins que per l’atzar em vaig convertir en algú, aquell algú que la Raquel amb el seu amor, va matar.
Un any després d’haver finalitzat la carrera seguia treballant de cambrer als mateixos bars, m’havien demanat més d’un cop per a fer de comercial, però jo volia quelcom més que passar-me la vida “venent la moto”. Els meus companys de facultat treballaven. Tots. Excepte jo. Vaig revisar el currículum, vaig canviar la meva imatge, fins i tot vaig canviar de colònia, i la feina em continuava tancant la porta als nassos.
Un any després de la celebració de la meva graduació, vaig agafar una borratxera impressionant i me’n vaig anar de putes, volia  saber que sentien tots aquells homes quan s’anaven al llit amb la meva mare. Va ser horrible, mentre mirava a aquella noia veia el reflexe dels seus ulls, dels ulls d’aquella que m’havia portat al mon. I aquí va començar el descens, el meu jo va iniciar una caiguda en picat, trobant-me cada nit en un bar diferent, amb moltes copes de més.
Estava tan deprimit que un dia vaig començar a escriure una carta d’acomiadament, estava decidit a suïcidar-me. La carta es va convertir en una mena d’història de vida que vaig trigar tres hores a acabar. L’escrivia en un bar, pensava fer-la, donar-li al cambrer per que li portés a la mare, i  tirar-me a les rodes de l’últim tren, però aquella nit ja se m’havia fet tard, i la mort hauria d’esperar-se un dia més. Millor dit fins la matinada, quan el primer regional passes pel poble. Així que vaig donar-li la carta al Pere i cap a casa. Als dos dies algú em va despertar d’un somni gairebé etern que m’havia mantingut salvant-me de la mort, amb un diari a la mà. La meva carta estava impresa en una d’aquelles pàgines, i al costat s’hi trobava una crítica meravellosa sobre la manera d’escriure; i el millor: el meu nom en majúscules al titular.
Després d’això tot va ser bufar i fer ampolles durant sis mesos vaig escriure recordant les penes de la meva infància, l’abandonament del meu pare, evocant la tristesa que em produïa veure com els homes tocaven la mare, el fàstic de sentir els seus gemecs a les nits, durant un mes el meu nom va aparèixer cada diumenge al diari junt amb un relat que feia plorar el mes valent. Finalment era algú. Un nom en majúscules. La veritat és que els ingressos no eren extremats i vaig haver de deixar les feines nocturnes per a poder escriure amb més assiduïtat, però allò era el principi de la fama, dels rètols lluminosos, d’entrevistes a la televisió.
I aleshores va aparèixer ella, la Raquel, la meva estimada Raquel, la noia més meravellosa que mai havia vist, la pell blanca i suau, els cabells negres, molt curts, un cos de sirena, un somriure de pel·lícula i unes pestanyes tan llargues que si t’apropaves el suficient podies sentir el aire que feien quan ella tancava els ulls. Van ser elles les que em van enamorar.
Ens vam trobar un dia en un bar, la Raquel havia estat llegint els meus escrits cada diumenge al diari, es va assabentar qui era jo, i va venir a demanar-me un autògraf. A la setmana estàvem vivint junts al seu apartament. Tot era com un somni, tan genial que no m’ho podia creure. Era feliç.
Va ser ella. Ella va tenir la culpa. El final dels escrits patètics que m’havien fet algú, va ser per ella. Vaig començar a caure i a les tres setmanes de viure amb la Raquel vaig rebre fortes crítiques sobre la decadència de les meves narracions. Era tan feliç!
Suposo que ara entendre-ho perquè l’havia de matar. Allò era massa. Quan finalment havia arribat a ser algú a la vida, quan el meu nom sortia imprimit en milers de diaris, i milers de persones el llegien, havia de prendre-m’ho tot. Va ser un sacrifici, la vaig haver de sacrificar pel meu nom, per la meva fama arreu del país.
Ella em va prendre la inspiració, me la va robar, me la robava cada matí amb aquells somriures que em feien sentir tan bé, i la robava també cada nit quan fèiem l’amor i ja no em quedaven forces per res més que no fos dormir al seu costat. Ho veieu? L’havia de matar. I ara tot torna a estar bé, torno a no ser feliç, però puc escriure. Cada setmana faig la meva aportació a la revista del centre, cada setmana veig el meu nom imprès en un full de paper. Ja sabeu d’aquí a la fama, els rètols lluminosos i les entrevistes a la televisió.
Continuo sent en Joan Ràfols i no, senzillament Joan.